“El Nou Pictorialisme del Segle XXI”

Un temps ha passat ja des de que al 1986 aparegués al mercat la primera càmera digital comercialitzable Canon RC-701 amb 0,46mp i des de que al 1990 sortís al mercat la primera versió de photoshop 1.0. Des de llavors la tecnología no ha deixat de creixer i millorar, passan´t de ser només alta tecnología a ser alta tecnología d´alt contacte. També, al igual que la fotografía convencional, la fotografía digital ha passat per moments de controvèrsia amb detractors i aferrissats defensors i usuaris incondicionals, encara en èpoques en les que la deficiència en els resultats era més que evident i no menys que inacceptable per a certs usos.
Justament ara, aquestes facilitats i possibilitats digitals que s´ofereixen a la captació i per a la captació d´imatges ens reobri un debat sempre existent encara que latent. És el debat que la fotografía encara no ha pogut superar: la controvèrsia amb la pintura. Aquesta “confrontació” existeix encara. Es redescubreix quan, en una conversació, un interlocutor li demana a l´altre per el gust a la fotografía, rebent aquest la resposta de: “No, a mi m´agrada la pintura” Ah! revelació. Quasi bé 200 anys i encara estem en el punt inicial de la controvèrsia: una cosa o l´altra (!?). De fet, pot no ser una decisió entre ambdos, sino simplement comparar-les. Aquest és un debat que, com a mínim, s´hauría d´haber superat al moment en el que, seguidament a l´aparició de la fotografía, la pintura evol·lucionà cap a visions més surrealistes i conceptuals escapant així a segles de “unicament” intentar plasmar la realitat amb més o menys realísme. Contrariament a aixó, i paradoxalment des de la fotografía mateixa, a finals del segle XIX, naix un moviment que sembla aproximar-se a la pintura, impresionista però, demanant l´estàtus d´art per al mitjà fotogràfic. Aquest moviment és el pictorialisme, i defensa sobremanera la manipulació en la presa d´imatges i a la postproducció d´aquestes amb tota mena de mitjans plàstics i manuals per poder justificar, amb l´habilitat i intervenció manual directa de l´autor, la creació de l´obra d´art i donant exclusivament i per damunt de tot un valor estètic a la imatge defugint tot valor social o com a crònica de la realitat en la fotografía. Encara que s´ha d´assenyalar que el pictorialisme no cau tant en motius excessivament pictòrics -pictoricisme- i bucòlics com el naturalisme i es decanta per no deixar de fotografiar “qüotidianeitat” carent d´escenificació.
No resolt aquest debat i ara accentuat amb les tècniques digitals aplicables en la producció i postproducció de les imatges, s´observa un “terme mig” de distenció en una part d´aquesta controvèrsia. Aquesta distenció es dona, per exèmple, al observar les bases per a la participació en concursos fotogràfics i publicacions d´imatges en magazins i pàgines web on no s´accepten fotomontatges, virats o modificacions excessives o, en general, efectes plàstics distants a l´aparènça de realitat. Però sí s´accepten petites correccions en les imatges, digitals o no, com ara saturació, tonalitat i temperatura en els colors o modificacions en el contrast i lluminositat d´aquestes. Sempre mantenint un aspecte coherent amb la realitat. Això no deixa de ser una aproximació comparable a “l´antiga” elecció de l´emulsió de la pel·lícula a utilitzar per a aconseguir un aspecte concret en els treballs en tema de color, saturació, contrast, etc. Aquesta és ara una tregua en la discussió i un terreny de convivència entre el purísme més clar, (que no defugeix l´elecció de pel·lícula) i aquest pictorialisme o “nou pictorialisme del segle XXI”(*) en el món de la fotografía. De fet és ja la realitat acceptada per la comunitat fotogràfica en general i passa d´ésser un terme mig a una realitat on treballar mantenint l´estàtus de fotografía sense desdenyar les noves possibilitats de les tècniques digitals.

Senzillament, pintura i fotografía hauríen d´entendres com a dos mitjans d´expressió visual total i absolutament diferents entre sí i trencar definitivament l´estupid i etern debat que confronta les dues expressions eventualment artístiques. Un mitjà plasma la realitat mitjançant un procés mecànic, electrònic, òptic, físic, químic o digital, mentre que amb l´altre mitjà s´intenta plasmar la realitat o no mitjançant tintes, colors, pintures d´una manera manual i subjectiva. Un mitjà és la realitat i l´altre ho pot pretendre. Pintura i fotografía utilitzen, millor dit depenen, d´un mateix factor principal: el temps. Però hi ha que entendre que aquest factor s´utilitza de manera totalment diferent pels dos mitjans en el moment de l´obtenció de la imatge. Un pintor pot veure l´escena d´un cambrer relliscant i mantenint l´equilibri d´una manera inverosimil, amb una posse impossible, sense trencar la pila de plats que porta entre mans. Al cap de 6 dies éll, el pintor, pot posar-se davant d´un llenç i valer-se del seu record per a plasmar l´escena amb més o menys detall, amb més o menys fidelitat, amb uns colors determinats, amb un enquadre de l´escena concret, amb un estil o des d´una visió pictorica concreta, impresionista, surrealista, etc. o fins i tot des d´un hiperrealisme increíble. Aixó és i serà la pintura, amb el temps diferit, amb l´intervenció de la memòria i l´interpretació estètica de l´event. I si es tracta d´un paisatge o motiu immòbil, intervindràn la percepció i interpretació de l´artista més que no pas la memòria, però amb la possibilitat sempre de diferir el temps.
La fotografía es l´antítesi d´aquest procediment. Davant l´escena del cambrer, una persona amb una càmera haurà d´èsser capaç de captar, amb el procés fotogràfic, el moment precís de l´acció. Això vol dir ser precís en una franja de temps molt reduida, vol dir no precipitar-se ni retardar-se en el moment d´accionar l´obturador i haver sigut prou ràpid en els pasos prèvis a aquesta acció i prou destre amb aquestos pasos, amb més o menys automatísmes de la càmera, per a captar el moment exacte de l´acció i aver-ho fet tècnicamet bé per obtenir una imatge visible, de més o menys qüalitat, fidelitat amb la llum, enfoc, definició, congelació del moviment, etc. I només quan, al final del procés, el resultat fotogràfic “existeix realment”, tangiblement, visiblement, hi haurà fotografía i, per extensió, hi haurà fotògraf, autor.
Aquestes són les característiques que separen taxativament i definitiva fotografía i pintura: el diferent ús del temps i de les diferents qüalitats de l´esser humà com: la memòria, els reflèxes, la capacitat manual, el domíni de diferents tècniques, la capacitat d´aprenentatge, etc.
El fotògraf es guanya aquest estàtus després de comprobar l´obtenció de la imatge i el pintor ha de ser-ho amb anterioritat de veure una escena per després poder reproduir-la. El pintor es crea abans de crear la imatge, la pintura. El fotògraf només es crea després d´obtenir la imatge, la fotografia. El pintor crea la pintura i la fotografía crea al fotògraf. Són dos mitjans d´expressió visual total i absolutament diferents i diferenciats entre sí. I que, conseqüentment, no hauríen d´interferir-se les interpretacions i significats entre sí. Tot això no vol dir que no puguen interactuar entre sí les dues disciplines. Cadasqú és lliure d´utilitzar els mitjans a la seva disposició lliurement per a aconseguir transmetre allò que es vol. En l´art en general tota heterodòxia s´hi val. Però en fotografia en particular, si es vol mantindre el qüalificatiu de “fotografia”, no es pot caure en l´efectísme de certs efectes. La persona amb una càmera, haurà de plantejar certes pautes limitants en, sobretot, la postproducció per a mantenir l´estàtus de fotografía i aconseguir l´estàtus de fotògraf. Evidentment, sempre i quan es vulgue mantenir i aconseguir.


(*) No obstant, a aquesta última etiqueta que dona títol a l´article, es podría afegir també l´adjectiu de digital. Possiblement, aquest “digital” en aquesta nova etiqueta es pugue interpretar com una senyal més de la tant anunciada mort de la fotografía convencional. Encara que aquest és, per ara, un altre debat.